UN CONTE: EL PETIT MICROBI INSOLENT

US PAS UN CONTE BEN INTERESSANT DE NA TAMARA CHUBAROSKY QUE POT SER MOLT ÚTIL PER EXPLICAR ALS VOSTRES FILLS DE QUÈ VA TOT AIXÒ DEL CORONAVIRUS I TAMBÉ US POT SERVIR PER TREBALLAR LES PORS QUE PODEN SORGIR AQUESTS DIES EN ELS INFANTS.  

Hi havia una vegada un país on, just quan el sol es llevava, tots els infants sortien al carrer, als parcs, i es gronxaven, anaven amb bicicleta i jugaven amb els seus amics.

 Però un dia, d’un lloc molt i molt llunyà, ningú no sap com, ni per què, va aparèixer un petit microbi insolent, amb corona i capa per fer-se transparent. I tant li agradava viatjar, a aquest petit microbi, que aviat va ser per aquí, per allà i per més enllà. Al petit microbi insolent de corona i capa transparent li agradava fer moltes entremaliadures, i molestar, sobretot, els avis i les àvies, els que no es trobaven bé i els que estaven molt malalts. Quan hi havia molta gent, el petit microbi insolent saltava d’un a l’altre, com si fossin un pont, i així arribava a més i més gent. Li agradava ficar-se entre els infants, entre les colles d’amics, entre les famílies que dinaven en terrasses, entre les senyores que sortien a passejar, entre els esportistes, els comerciants i els viatgers. 

 Llavors, les autoritats van dir: «Li hem de tallar la diversió a aquest petit microbi tan empipador! Així que… Atenció: tothom s’ha de quedar a casa, és l’única solució!» 

 En Joan, com tots els altres nens i nenes del seu barri i de la seva ciutat, va protestar: «Com que no puc sortir? Què faré, ara? Buf! Quin pal? Quin avorriment!».

 Però va veure que protestar no canviava gaire les coses, així que va començar a veure què es podia fer a casa seva, que, encara que era petita, tenia molts racons per descobrir. Certament, ja no podia veure els seus amics, ni sortir al parc, ni anar a l’escola, però podia estar més amb la seva mare i el seu pare, que per fi eren més a casa. És clar que també havien de fer les seves coses, però els dies eren tan llargs que hi havia temps per a tot. Ara, el seu pare, a la nit, tenia temps per explicar-li contes i històries de quan era petit. La seva mare tenia temps per ensenyar-li rimes i cançons. I ell els podia ajudar a cuinar i a fer moltes coses que ara havia descobert que es feien a casa. Va aprendre a cuinar els seus plats preferits, per exemple, arròs amb plàtan fregit. I a fer amanides, que eren molt més bones des que ell les preparava. Sobretot, li agradava pelar pastanagues i ratllar-les. Ah! I a l’hora d’esmorzar per fi el deixaven tallar pa amb el ganivet gros! No entenia com és que no li ho havien permès abans! També ajudava a desparar taula, i que n’era, de divertit, rentar els plats i fer un munt d’escuma! També va aprendre a estendre la roba i a recollir-la, plegar-la i guardar-la. 

Així, els dies es feien molt més suportables, menys feixucs. I quants racons de casa, quants calaixos que mai no havia descobert abans, va poder descobrir, ara. Jugant amb els llençols i les agulles d’estendre, entre taules i cadires, es va construir un gran palau, amb una torre molt alta. Es va posar un cordó de corona i un pal de recollidor d’espasa. Cada dia pujava al capdamunt de la seva torre i deia: 

 Jo tinc una torre forta i resistent, 

ni el vent més potent no la pot destruir.

 Jo tinc una torre forta i resistent, 

ni trons ni tempestes no la poden derruir. 

Jo tinc una torre forta i resistent,

 on ben segur em puc arraulir. 

 I s’hi quedava una bona estona jugant, inventant històries de cavallers, exploradors, pirates, animals exòtics i tot el que se li acudia. I les històries no només transcorrien a la torre. Havia convertit el passadís en un bosc encantat, difícil de travessar entre cordes i coixins, que era l’únic que es podia trepitjar. I a sota del seu llit hi havia túnels i passadissos secrets. Allà es podia entretenir durant hores sol, bé, sol no, més ben dit, acompanyat de tots els seus personatges amics, mentre els seus pares treballaven, en un racó silenciós de casa. És clar que si havia de fer deures de l’escola, els feia abans, per després poder jugar. Així, entre ajudar en les feines de casa, fer els deures, jugar una bona estona al seu castell, escoltar contes, cantar i dibuixar, els dies van anar passant.

 Mentrestant, el petit microbi insolent amb corona i capa transparent es va començar a avorrir molt i molt. Que avorrit que era el carrer, sense infants que juguessin als parcs, sense joves als portals, sense els avis i les àvies fent petar la xerrada, sense famílies passejant! Només hi havia alguna mare, algun pare, alguna tieta, anant a comprar o a treballar. 

 —Buf! —va dir un dia el petit microbi insolent amb corona i capa transparent—. Aquí ja no té gràcia viure. Ja no puc saltar entre la gent, com si fossin un pont.  

I avorrit, avorridíssim, va decidir anar-se’n.

 Final 1

I, a poc a poc, tots, infants i grans, d’aquí i d’allà, van poder sortir al carrer. També en Joan va agafar la seva bicicleta i va sortir contentíssim al carrer amb els seus pares. I, quina sorpresa!, quan els seus pares es van anar trobant amb els veïns, que abans ni saludaven, ni tan sols sabien que hi eren: ara se saludaven efusivament, somreien i conversaven. Aquella mateixa tarda, per fi, van anar a veure l’àvia. Aquest cop hi eren tots, fins i tot els cosins que feia molt de temps que no veia. En Joan no entenia gaire bé què havia passat, però el cas és que alguna cosa havia canviat, i per a bé. Aquella nit, en Joan es va ficar al seu llitet, cansat per l’enrenou del dia, va respirar profundament i va pensar: «Tot ha sortit bé». I, tranquil, es va adormir. 

 Final 2 (Reflexió per a adults)

 Llavors, a poc a poc, en Joan i els altres infants del barri, i també els de les altres ciutats, van tornar al carrer. I van tornar a l’escola, sí, i havien trobat molt a faltar la mestra i els companys. I els parcs es van omplir més que mai o, més ben dit, van tornar a ser el que eren quan la mare d’en Joan era petita. Perquè, si hem de ser francs, últimament a en Joan li feia mandra anar al parc i preferia quedar-se a casa mirant la televisió, o de vegades tenia tants deures que no tenia temps de sortir. Altres vegades volia i podia, però no deixaven sortir els seus amics… Però, ara, tot era diferent. Ara, la mestra els posava de deures anar al parc a jugar amb els seus amics, gronxar-se, patinar i anar amb bicicleta. També li va posar de deures observar com havien canviat els arbres i les plantes del parc durant el temps a casa. I això sí que eren deures divertits! Ah! I durant el temps a casa, en Joan també havia après a saltar a les gomes i a corda, i a fer petits jocs malabars. De fet, ara sempre portava a la motxilla uns saquets de sorra per poder entretenir-se fent malabars quan li tocava esperar. I així va ser com, des de llavors, en Joan prefereix anar al parc a jugar amb els seus amics que quedar-se a casa a jugar amb la Play. Prefereix fer malabars o trenes i nusos abans que jugar amb el mòbil. I prefereix córrer, saltar i anar amb bicicleta abans que mirar la televisió. Des de llavors, el barri d’en Joan està molt més animat, la gent es reuneix i parlen més entre ells, més veïns surten a córrer i a caminar. En Joan no sap ben bé què va passar. Però les coses van canviar i per a millor. Ara tots parlen dels temps passats, aquells temps en què, de molt molt lluny, va venir aquell petit microbi insolent de corona i capa transparent, que, així com va aparèixer, un dia es va esfumar. 

 © Tamara Chubarovsky 2020